Diuen, que quan les postes de sol pinten el cel del color rogenc de les fotografies, anuncien vent o eixe mateix dia ha estat un dia ventós.
Diuen també, que quan els núvols prenen la forma de xicotetes boles de cotó-en-pel, preveuen la futura pluja: "cel a borreguets, aigua a cabacets".
Tant el vent com la pluja, quan passen, deixaran cels nets, clars, nítids, ... que li donaran al paisatge el color blau fosc del capvespre.
Hi ha qui diu que els postes de ferro, no les postes de sol, no, els postes de ferro, són sinònims de progrés, de futur, de convenis que ens faran rics a tots, ... que són inevitables.
Estem d'acord amb les primeres propostes, amb el cel roig, amb el cel tacat de núvols, amb el cel de l'hora blava, amb el vent que netege el paisatge. De cap manera n'estem d'acord amb els fils i els postes que embruten no sols les fotografies, que taquen també el que un dia algú va titular la "façana del poble" i que anuncien un futur que no és el nostre. I que quan s'acabe el vent, quan passe la pluja, quan el cel roig es torne fosc, continuaran allí, anunciant-nos que han vingut per a quedar-se.