Escrivia Maria Conca
al Programa de Festes de l'any passat, QUI SEMBRA CULL PER LA NOSTRA LLENGUA,
que l'any 1976 es va aconseguir que l'Ajuntament contractara, per a un dels
concerts de les nits de festes, el grup Al Tall, “que va actuar a la Plaça de
l'Ajuntament”: “L'actuació va ser molt aplaudida pel públic, però va hi haver
un incident lamentable quan un nostàlgic franquista va llançar una tomaca
contra un dels membres del grup. La cosa es va resoldre fent fora el
provocador, sense interrompre el recital de cançó”.
El cronista del
moment, DE FIESTAS A FIESTAS. CRÓNICA DE UN AÑO, ho resumia de manera ben
diferent: “La velada musical de esta noche no satisfizo a una gran parte del
público.” (Es referia a la nit del 6 de setembre de 1976).
Una actuació d'Al Tall
en aquell temps, quan encara no feia l'any de la mort del dictador, podia
resultar problemàtica, també podia resultar provocadora, encara que ho fora
només per a un individu, o podia ser insatisfactòria per a una part del públic
assistent. I alguna de les cançons d'Al Tall seria, si més no, irritant, per
alguns dels espectadors de l'actuació. Segurament una d'eixes cançons era, i ho
és, LA CANÇÓ DE LA LLUM, i a un dels seus intèrprets li va dirigir l'irritat,
aquell projectil en forma de tomaca.
La cançó de la llum és
suficientment coneguda i, en cas contrari, fàcil de recordar en qualsevol de
les seues versions: és aquella que diu “que vinga, que vinga, que vinga la
llum, i que al senyor alcalde li peguen en el cul”, “les vigues són plantades i
la llum ja vindrà, i que el senyor alcalde se'n vaja a Panamà”. (Aquesta és la
lletra passada pel filtre de la censura. A l'original, a l'alcalde no li
pegaven, li donaven; i el viatge no era a Panamà, se n'anava, simplement, a fer
la mà. Eixe mateix any, el 1976, la van cantar a Borriana i els va costar 25.000 pessetes de multa. Al You Tube podeu escoltar les dues versions a càrrec d'Al
Tall, i altres, per part de diferents grups.)
Bé.
Fins ací, una història més de les moltes que hi hagueren a la famosa transició,
últimament tan recordada. Però, sembla mentida, trenta cinc anys després, podem
tornar a repetir: Què vinga la llum!
I
per a què vinga, o per a què torne, no cal arreplegar firmes, ni fer malbé la
collita de tomates, ni arreglar el temporitzador, ni apel·lar a la màxima
filosòfica “para gustos colores” de la regidora. Caldria que el responsable de
les “grans decisions”, que “s'han de prendre decisions”, ens deia el senyor
alcalde a l'últim ple, caldria que reflexionara sobre què és un Ajuntament, què
és un Ajuntament democràtic, què són unes eleccions, també democràtiques, i què
és l'alternança en el poder municipal de diferents partits i diferents
persones.
Caldria
només que pensara en el seu poble, evitant a aquells “que el bombardegen”;
mirant un poquet més enllà de l'enllumenat de la façana de l'ajuntament i eixe
color que té, que pareix que siga ... com diuen per ahí, que diu la regidora; o
puguera vore més enllà d'unes fotografies retocades amb Photoshop, que de tan
grans com són, li han impedit vore que ací, a Beneixama, hi ha gent, que
trobarà pel carrer els seus ciutadans, de diferents gustos i de diferents
colors, que hi viuen persones.
Què vinga la llum!
