Relata el regidor
socialista –a l’apartat de precs i preguntes del Ple- que el dia de l’entrà, en
un moment de descans, assegut a un banc de la Glorieta de la Divina Aurora, va
poder observar com es llançaven focs artificials, a l’arribada dels capitans, des
de damunt del paviment, del nou paviment, d’aquest recinte.
Les conseqüencies no
arribaren a ser greus, sols l’embrutaren, però, demana es tinga en compte, per
evitar que es repetisca el fet.
Es pot fer el mateix des
del carreró o des de l’asfalt darrera del castell –afegeix.
Davant dels fets consumats,
i certs, tal i com els conta el regidor, els governants podien haver donat una
resposta ben senzilla:
- No eren coneixedors del
tema, no se sap el que va passar, s’averiguarà, s’informarà als responsables i
s’intentarà evitar que es repetisquen (si és que es vol que no es repetisquen).
I ja està.
Fins i tot, podia haver
qui assumira la responsabilitat i es comprometia a evitar que tornara a passar.
I equip de govern, oposició i públic assistent ens ho creuríem i confiaríem en
què no es repetira.
Doncs no, no fou aquesta
la resposta. La resposta tingué diferents fases:
-
Primer aparèixen en escena “una quadrilla de xiquets amb
bicicletes i monopatins per damunt de la Glorieta de la Divina Aurora”. Les
caixes de focs artificials han desaparegut ja d’escena.
-
Després, aquestos artefactes, conduïts per intrèpids joves,
ratllen completament el paviment recentment estrenat.
-
A continuació desfilen, durant dos o tres dies, els
treballadors de l’Ajuntament que “amb gasolina sense oli”, creu la Regidora,
diu, i després de molt de fregar, aconsegueixen netejar-lo.
-
I no acaba ahí la cosa, torna a insistir la Regidora: “el
piso de la Glorieta de la Divina Aurora i de davant de l’Ajuntament està tot
ple de gotes de cera”. Els focs d’artifici del dia de l’entrà ja fa temps que
són història.
És com quan li renegues al
xiquet per qualsevol malifeta i diu:
- Jo no, ha sigut aquell!
I
aquell altre et diu:
-
Que no, que aquest no sols ha fet això, ha fet això i això altre, i més encara!
Què li farem! Són coses de xiquets! (I de xiquetes també,
eh!).
